Fuster fou un gran conversador: ràpid, precís, irònic, sovint demolidor. La seua tertúlia dels dilluns amb els amics o els que mantenia fins a la matinada amb la gent que anava a visitar-lo a Sueca, són famoses. En Fuster, fins i tot en el més doctoral dels seus treballs històrics, hi ha sempre una rara simbiosi entre parla i prosa, com una naturalitat col·loquial de l’escriptura. La recíproca era igualment certa. Si la seua escriptura manté sempre alguna cosa de la proximitat dialogant, persuasiva, de la paraula pronunciada, el Fuster oral conserva també molta de la destresa i l’enginy incisiu de l’escriptor professional. Això, qui no ho va conèixer, s’ho va perdre. Com diu el vell adagi “verba volant, scripta manent”; la paraula viva és intrínsecament evanescent. Només perdura fixada en text, i amb un text no es pot conversar. El Fuster oral, el gran esgrimista immediat del diví i de l’humà ha desaparegut, però en aquestes entrevistes perviu, d’alguna manera, un eco del que fou. Els qui no l’hagen conegut, se sorprendran de la precisió, la matisada exactitud —sovint amb citacions, exemples i dades— i la claredat de les respostes.