Premi Prat de la Riba 2007 de l'Institut d'Estudis Catalans

Aquest llibre és una anàlisi exhaustiva del període constitutiu del pancatalanisme com a moviment cultural, polític i social, entre els anys 1931 i 1939. Concebut al llarg de la Renaixença, a la segona meitat del segle XIX, el terme “Països Catalans” es consolidà als anys trenta del segle XX i tingué com a motor d’expansió l’Estatut d’Autonomia assolit pel Principat, que fou l’impulsor i el referent per a la resta dels territoris. El govern de la Generalitat de Catalunya, els partits polítics, com ara ERC, la Lliga o UDC, i els moviments associatius nacionalistes, com ara Palestra o la FNEC, foren el model de les relacions amb els sectors pancatalanistes del País Valencià i de les Illes Balears, minoritaris però puixants. Els vincles entre els diferents territoris no foren fàcils i provocaren polèmiques que han arribat gairebé idèntiques fins avui dia: la unitat de la llengua, l’imperialisme català o el terme a utilitzar per a definir totes les terres de llengua catalana. A partir d’una recerca a fons en la premsa nacionalista d’arreu dels Països Catalans, d’arxius particulars i d’una àmplia bibliografia, hom pot concloure que el pancatalanisme de l’època republicana establí la primera pedra teòrica i política d’un moviment que es tallà en sec el 1939 a causa de la instauració de la dictadura franquista. L’ús i l’acceptació creixent del terme “Països Catalans” el va situar a poc a poc en un lloc destacat de l’ideari del nacionalisme pancatalà i, als anys seixanta, recuperà protagonisme gràcies a intel·lectuals com ara Joan Fuster.